diumenge, 6 d’agost de 2017


En Gerard poc es pensava, aquell matí d'estiu, quan va sortir amb el seu pare per fer una excursió pel bosc que estava a punt de viure una aventura de cavallers pròpia de l'època d'en Robin Hood.
Amb una motxilla a l'esquena cadascú amb els entrepans i les cantimplores d'aigua van sortir de casa quan tot just el sol començava a despuntar.

- Carrer amunt i som-hi Gerard, avui anirem fins el riu Tudó a la font de sofre. - l'animava el seu pare.
Dues hores de camí fins que van fer una parada per esmorzar. Entrepans de llonganissa i pernil, un bon glop d'aigua i el Gerard ja estava, cames ajudeu-me, amb energia per continuar.
- Papa, papa vull travessar el pont de fusta!!!
- Quin pont Gerard? Aquí mai hi ha hagut un pont de fusta.... - No havia acabat de dir la frase el seu pare quan va veure que el seu fill corria per d'amunt del riu, tanmateix com si el pont existís de veritat. La sorpresa va ser més gran quan el Gerard semblava arribar a l'altre extrem del riu....
El Gerard havia desaparegut i el seu pare com per art de màgia es va dormir de cop.

On era? Què estava passant? I el pare?
El bosc era molt diferent del que havia deixat a l'altre cantó del riu. Els arbres molt més alts i d'ells penjaven lianes com a les pel·lícules que tant li agradaven. El terra ple de petjades de ferradures, els ocells piulant sons greus i els cérvols, esquirols, conills i ves a saber quants animals més correns a amunt i avall.

En Gerard, que és tot un explorador, va caminar una mica més fins topar amb el fossat d'un castell enorme. Davant seu el pont i l'entrada amb dos soldats armats amb llances.
Un pas, un altre i un altre. Els soldats quiets, pasmats, no bellugaven ni les parpelles. En Gerard pensava en quina mena de vigilants eren que el deixaven passar com si res.

- Hola senyors soldats, què puc passar? - Ni cas, no es movien per res. - Hola !!!! - cridava el Gerard. Tot d'una patapam !!! Va etzibar una patada a un soldat i...
- Ai, ai, ai quin mal al peu. - Són de pedra. No, no ho eren, els va tocar amb la mà i estaven glaçats com glaçons dintre del congelador. Com pot ser amb aquesta calor? - pensava.

Tot decidit cap al castell. Si per fora era gran, per dintre tot era majestuós. Torres enormes d'on penjaven banderoles amb els escuts dels cavallers dibuixats però... Què passa aquí? Ningú es mou. Els nens, pagesos, donzelles, homes i dones, fins i tot el forçut ferrer, tots congelats com els soldats de la porta. Cavalls i cavallers amb les seves armadures, més soldats amb llances, arquers... tothom congelat.
Tothom? No. Un cavaller vestit de negre amb un llamp vermell dibuixat el seu escut i els seus soldats, també vestits de negre, estaven molt enfeinats... fent què?
En Gerard cap allà que hi va.

- Bon dia cavaller negre, hola soldats vestits de negre.
Tots es van quedar quiets mirant aquell nen vestit com mai havien vist. En Gerard duia uns texans, una samarreta del Barça i bambes blanques brutes de fang.
- Qui ets tu - va cridar el cavaller amb una veu de tro que va fer tremolar tot el castell. - Perquè no estàs congelat?
- Sóc en Gerard i no sé perquè no estic congelat. Com no sigui per la calor...
- Congelat ara mateix - del dit del cavaller negre va sortir un raig de gel que en tocar el Gerard es va convertir en aigua.
- Què fresqueta, gràcies sr. de negre.
El cavaller molt enfadat va llençar més rajos de gel i res. Que no es congela aquest vailet.
- Quins poders tens? De quina casa ets? Els teus pares són comtes, barons, ducs, prínceps o reis? Aquest blasó de la teva bossa no l'havia vist mai.
- Poder? Cap, els meus pares no són res del que dius i el blasó que dieu es l'spiderman. I no em feu tantes preguntes que estic de vacances.
- Et dius Gerard Spiderman?
- Hahahahaha - reia en Gerard - Gerard Bobé, no Spiderman. L'Spiderman és un personatge de pel·lícula molt fort que sempre guanya els dolents.
- M'estàs desafiant Gerard Spiderman del comtat de Pel·lícula? - tots els soldats de negre reien desafiants. El Cavaller estava molt enfadat i cada cop que parlava semblava que amb la seva veu el castell estès a punt de caure.
- No t'enfadis Cavaller Negre, la mare diu que a qui s'enfada molt li creix el nas, li penja la llengua i li surt barba els peus.
- És una bruixa la teva mare?
- Crec que no, li preguntaré però no té berrugues ni escombres que volin.
- Soldats porteu-me l'espasa del Gran Poder i marxem, aquest nen em fa mal de cap de les coses que diu i no entenc.

Els soldats intentàvem aixecar una espasa de terra que, tot i ser molt forçuts, no la podien bellugar.
El Gerard s'ho mirava i pensava que aquells homes no servien per res. Ell que si acosta es mira l'espasa i... L'aixeca com si res. Tots corpresos, a les seves cares es veia la por, tremolaven mentre el Cavaller Negre els cridava:
- Coia de gamarosos, capsigranys, tontetsdavellana... Com pot ser que en Gerard Spiderman del Comtat de Pel·lícula sigui més fort que tots vosaltres junts?
Aquí el nostre valent vailet va arronsar el nas i una mica enfadat, picant amb l'espasa a terra va cridar:
- Em dic Gerard Bobé i sóc de Barcelona. Escolta bé Cavaller Negre - un silenci va omplir tots els racons del castell - Ara sento la força de l'espasa i el seu poder. Saps perquè no em pesa gens a mi? Doncs perquè només la poden agafar els que tenen el cor net i el teu i els dels teus homes estan plens de maldat. Sé que ets tu qui desendreça la meva habitació i qui m'amaga les meves joguines i les dels meus germans. Tot això m'ho diu l'espasa. I que també et menges la Nocilla de la mare.
Mentres en Gerard deia tot això el terra s'engolia el Cavaller Negre i els seus soldats. Els homes, dones, nens, llancers, arquers i fins i tot el forçut ferrer s'anaven descongelant. Tots veien aquell nen amb l'espasa del Gran Poder ben enlairada. El Gerard els havia salvat de viure sempre més congelats. És per això que el sr. del castell, conegut amb el nom de Eduard Geyperman del Comtat de Farigola, va anomenar el nostre jove heroi, en solemne cerimonia, com a Guardià de l'espasa del Gran Poder.
Així va ser com en Gerard va fer-se famós en aquell món que només existeix per qui pot veure i travesser el pont de fusta.

El seu pare quan es va despertar va veure en Gerard jugant amb un pal com si fos un cavaller.
- Tornem a casa és tard.
- Puc portar la meva espasa?
- Sí. Per cert Gerard què has fet mentre jo dormia?
- Vèncer al Cavaller Negre. - Només ell sabria per sempre més que aquella branca era en realitat l'espasa del Gran Poder.
A la motxilla d'en Gerard, ben segellat pel cavaller blanc Eduard Geyperman del Comtat de Farigola, havia el nomenament com a Guardià de l'espasa.